OCI I VIATGES

És The Leftovers una de les millors sèries que s’han fet darrerament?

Han passat molts anys des que va canviar la forma de fer televisió amb l’estrena d’Els Soprano, la sèrie que ens va sorprendre a tots i que va marcar un abans i un després en la història de la producció televisiva. Amb Tony Soprano va començar el que ara s’anomena “la tercera edat d’or de les sèries de televisió”. “No és televisió. És HBO” és el lema que s’utilitzava en els primers anuncis comercials de la cadena.

 

Al llarg d’aquest temps hem assistit a l’estrena de grans sèries, productes d’una gran qualitat, però potser l’última gran joia catòdica és The Leftovers, per a molts la millor sèrie de la darrera dècada.

 

The Leftovers és única, que ha vingut i se n’ha anat sense fer gaire soroll, allunyada del rebombori mediàtic d’altres sèries que, per descomptat, vol evitar.

 

Les tres temporades que la constitueixen són una autèntica obra mestra que ha atret tant la crítica com el públic, i l’han convertit des del començament en una sèrie de culte que ha meravellat tots els qui han tingut la sort de veure’n els episodis.

.

 

De què va The Leftovers?

El punt de partida de The Leftovers és un episodi pilot que no té pèrdua, amb una posada en escena espectacular i una aroma de ciència-ficció que aconsegueix enganxar l’espectador des del principi.

 

El 2 % de la població mundial desapareix de sobte de la capa de la Terra, cosa que deixa estupefacta la població restant, que mira de recompondre’s del cop dur que suposa haver perdut els seus éssers estimats: familiars, amics, companys de feina, etc.

 

Per descomptat, aquesta és només l’anècdota que acompanya l’espectador durant tres úniques temporades. L’equip de The Leftovers
–liderat per Damon Lindelof, l’autèntic geni que hi ha darrere la cortina de la sèrie Lost, i Tom Perrotta, l’autor de la novel·la en què s’inspira la sèrie i que col·labora en els guions— tenia ben clar des del començament la història que volia explicar. Sense allargaments basts o innecessaris que només responen a la tirania de les audiències. Tres temporades, ni més ni menys, les suficients per descobrir el viatge iniciàtic que duran a terme el Kevin i la Nora, entre d’altres personatges.

 

Així mateix, la valentia de dedicar tres úniques temporades a explicar aquesta història és una cosa que s’ha de destacar, ja que no és gaire habitual actualment. Com ja hem dit, The Leftovers és una sèrie diferent.

 

 

El viatge dels perduts

Més enllà de l’anècdota argumental, The Leftovers és una sèrie dramàtica i intimista que se centra en tot allò que sobra (traducció literal de la paraula anglesa leftovers), és a dir, en el drama interior d’uns personatges que no acaben de trobar el seu lloc en el món després de perdre els qui més estimen.

 

Les semblances amb Lost, l’altra sèrie de Damon Lindelof, són evidents. També es preocupava per indagar en l’ànima d’uns personatges inoblidables que es trobaven perduts, no en una illa, sinó en el món i en la societat que els havia tocat viure.

 

En aquest cas tenim Kevin Garvey, el clàssic xèrif d’un petit poble fictici anomenat Mapleton, interpretat magníficament per Justin Theroux (Inland Empire, Mullholand Drive, American Psycho), que té uns dots clars de lideratge que fins i tot poden fer pensar que ell és l’escollit per a algun pla místic o religiós. Des del primer episodi haurà de lluitar contra els monstres que guarda a l’armari, els seus traumes i els fantasmes del passat que el turmenten (sovint, d’una manera literal).

 

Al seu costat, la Nora, una dona que perd el marit i els fills en l’estrany succés. La interpreta una cada vegada més reconeguda Carrie Coon, que també fa un gran paper en la tercera entrega de la sèrie Fargo. Actriu polivalent i capaç d’enfrontar-se a qualsevol registre, pràcticament ella sola porta el pes narratiu de tota la sèrie.

 

Però hi ha molts altres personatges, com ara el reverend Matt (Christopher Eccleston), que protagonitza alguns dels episodis més emotius i recordats, o els fills del Kevin, Tom i Jill Garvey, interpretats pels sensacionals Chris Zylka i Margaret Qualley, respectivament.

 

Tots dos són la punta de llança d’un repartiment coral, amb personatges carismàtics i misteriosos que mantindran l’espectador atrapat durant aquest viatge interior i explícit cap a diversos llocs dels Estats Units i de la sempre enigmàtica Austràlia.

 

Els girs de guió i les sorpreses són contínues, però sense caure en subterfugis passats de moda que ja no enganyen ningú. La història d’aquests personatges es va fent a foc lent, de mica en mica, com les coses realment importants de la vida —i edulcorades, això sí—, amb elements de ciència-ficció que delectaran els amants del gènere.

 

No hem d’oblidar que la sèrie s’enquadra dins del més pur gènere Ci-Fi i molts temien que les diverses trames i misteris que s’hi plantegen quedessin sense resoldre. Això ja va passar, segons alguns serièfils, amb el final controvertit de Lost.

 

The Leftovers planteja moltes incògnites i, per descomptat, no totes s’expliquen clarament. L’art autèntic és el que commou, el que no necessita explicacions ni argumentacions. O és que es pot explicar un poema?

 

Max Richter i la música de The Leftovers

 

I tot, narrat d’una manera pausada, rítmica, sense ostentoses escenes d’acció, ja que a Lindelof li preocupa molt més la introspecció d’uns personatges perfectament dissenyats. El tempo el va marcant un altre dels elements més importants de la sèrie: la música.

 

Com a banda sonora, l’enèsima obra mestra de Max Richter i les seves melodies de piano, presents pràcticament en cada moment, que ens acompanyen i ens fan sobresaltar al sofà de casa. Sense la música ni l’ambientació de Richter no seríem davant de l’obra d’art que sens dubte és The Leftovers.

 

 

Com també passa en altres treballs seus, com a La Llegada (Dennis Villenueve) o a l’episodi “San Junípero” de la tercera temporada de Black Mirror (un dels millors d’aquesta sèrie d’antologia), les seves melodies carregades de melancolia són un personatge més i ens ajuden a entendre el que deuen estar passant els personatges, buscant respostes o la felicitat que sembla que se’ls ha negat en un món que els ha donat l’esquena.

 

Conclusió

Per acabar aquesta crítica de The Leftovers, cal afegir que la sèrie sap combinar, com poques sèries, les trames plenes de cliffhangers del gènere de ciència-ficció amb l’intimisme i la pausa assossegada del drama, acostant-se a l’ànima d’uns personatges que de seguida empatitzen amb l’espectador.

 

Cada temporada és un petit regal, amb trames molt diferents i que aprofundeixen en temes diversos.

 

A la primera temporada tenim com a leitmotiv una estranya secta anomenada “Los Remantes”, en què no dubten a fumar tot el que està escrit mentre fan un misteriós vot de silenci. Per a ells la fi del món és a prop, o és que potser ja ha arribat?

 

A la segona temporada, l’acció es trasllada a un misteriós poble anomenat Miracle on no consta cap cas de desaparicions. El més extravagant dels personatges que descobrirem ens recorda aquella mirada lynchiana de Twin Peaks, i aquells “no llocs” en els quals aparentment mai no passa res.

 

I a la tercera temporada, un viatge a les antípodes australianes, amb altes dosis científiques i religioses, i la pregunta de si tot el que està passant és un càstig de Déu. Perquè, novament, igual que a Lost, la ciència i la religió van de la mà, però per camins oposats.

 

Si encara no has tingut la temptació de veure The Leftovers, deixa tot el que estiguis fent i submergeix-te en una sèrie única en la seva espècie.

 

No busquis explicacions literals i deixa’t emportar per aquest viatge meravellós. The Leftovers és un acte de fe, un joc en què hauràs de creure i confiar en les premisses que et presenta Lindelof. En definitiva, The Leftovers és una preciosa història de personatges que es troben, una història de segones oportunitats.

Per Sergi Soria Puig

Deixar un comentari